Diu la Glauca: "He fet una ofrena als deús, vaig encarregar unes sandàlies molt ben traballades, tenyides d´un color que s´assemblés al del mar, amb un viu blanc com l´escuma. I les vaig dur al temple d´Afrodita marinera després del meu darrer viatge per mar. El meu cos, tot i que no me´n puc queixar, no té la seva antiga i flexible força, i ara potser no em trobaria bé si m´embarqués.
He dut les sandàlies al temple, però no m´he desavesat de contemplar la mar, el camí blau. I me´l miro amb recança perquè encara voldria solcar-lo i solcar-lo. Acluco els ulls, sota la claror del sol, reposo a la sorra blanca i em deixo bressolar pel soroll de les onades, una síl-laba llarga, una altra síl-laba llarga, i recomençar una vegada i una altra. Gairebé sense adonar-me´n, segueixo el brogit del mar i començo de cantussejar una canço nova que em neix al mateix ritme de les onades."
La Glauca se´n adona de que el seu cos ja no és el d´abans, i accepta no tornar a empendre mai més el camí blau, però no deixa de contemplar la mar, i voldria continuar solcar-lo sempre més. Es difícil d´acceptar les limitacions que ens porta el pas del temps, encara que hi ha qui diu que en això consisteix la intel-ligència. Tota pèrdua és dura. Voldriem que els bons temps no s´acabessin mai, que com les onades recomencessin una vegada i una altra, perseguint la impossible eternitat.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada