"No em dic Laura"

En acabar de llegir "No em dic Laura", he vist al marge de la primera plana una nota que diu que tots els personatges de la Casa de l´Heura són imaginaris. No em podia pas creure que el Lluís Campdelacreu no hagués tingut una existència real. Sembla tan autèntic, que ni pots sospitar que sigui un personatge inventat.
Descriu tan bé aquella figura alta i prima, d´ulls clars de color de mel de bresca, amb els cabells blancs com l´escorça dels bedolls que emmarcaven un rostre arrugat. Que caminava llest i sense corbar-se gens ni mica,
perdut en algun somni que l´emocionava profundament, i li tornava els ulls brillants i humits en la seva dolça torbació. Vençut, potser, però no pas humiliat ni rendit. Sobrevivint amb dignitat.
Tothom es creuria que la Maria Àngels Anglada no ha fet res més que mostrar el món real a travers d´una finestra.

Les fonts a "No em dic Laura"

Així que els mesos més freds del llarg i boirós hivern de la plana havien passat, començavem les nostres passejades a totes les fonts, que el pare coneixia pam a pam, glop a glop.
Li agradava arribar-hi enmig de prats i arbredes, camps a través, guiats només per la música més vella del
món, la canço profunda de l´aigua.

La font que jo sé, no la trobaríeu
és al mig del bosc, al peu d´una alzina
Si hi passeu a prop, ella us cridaría
si no m´hagués cridat, jo no la sabría.